Al·lèrgia als medicaments
Els fàrmacs són productes beneficiosos, però també poden tenir efectes adversos, encara que només un petit percentatge d'aquestes reaccions adverses són veritablement reaccions al·lèrgiques.
En aquests casos, el sistema immunitari del pacient reacciona en contra del medicament i es produeixen substàncies químiques que són les responsables dels símptomes al·lèrgics.

Reaccions no al·lèrgiques
Aquestes reaccions poden ser degudes a diferents mecanismes: altes dosis d'un cert medicament poden resultar tòxiques, especialment si es prenen un llarg període. L'antibiòtic *vancomicina, per exemple, pot lesionar l'oïda i el ronyó; la *teofilina, un medicament per a l'asma, pot provocar palpitacions. Certs medicaments, com l'antibiòtic eritromicina, poden causar trastorns digestius. Totes aquestes reaccions no són al·lèrgiques, i el mateix pacient pot tolerar dosis més baixes.
Altres pacients poden tenir una reacció adversa si tenen problemes en el fetge o en els ronyons, o per la interferència d'altres medicaments que es prenguin al mateix temps. En casos poc freqüents, un pacient pot tenir una deficiència de l'enzim responsable de metabolitzar el fàrmac.

Reaccions al·lèrgiques
En presentar-se una veritable reacció al·lèrgica, els signes i els símptomes depenen de la part del sistema immunitari que estigui reaccionant. La reacció al·lèrgica més greu és la anafilaxi: quan un pacient té anticossos IgE programats per unir-se al fàrmac, en trobar-se tots dos es produeix un alliberament explosiu d'histamina i altres agents químics de les cèl·lules encebades a les quals està connectada la IgE, provocant una reacció que pot ser molt greu.
La presència dels símptomes següents ha d'alertar al pacient o als seus familiars: sensació de calor, vermellors, pruïja, urticària, inflor en la gola (edema laringi), asma (broncoespasme), mareig per la baixa pressió sanguínia, ritme irregular del pols, nàusees i vòmits, dolor abdominal, xoc i, rarament, mort.
Aquests símptomes requereixen atenció mèdica immediata, sent el tractament indicat l'adrenalina i altres mesures que el personal sanitari crea convenients. La majoria de les reaccions anafilàctiques apareixen abans d'una hora després de l'exposició del fàrmac i en un 5-20% dels casos es repeteixen hores després, amb més freqüència en pacients amb reaccions inicials molt greus. L'anticòs responsable (IgE) del desencadenament de la anafilaxi és produït pel sistema immunitari en resposta a exposicions anteriors al fàrmac; aquesta producció pot ser gradual, i molts pacients no tenen símptomes o bé presenten símptomes molt lleus. En aquest últim cas, és molt important comunicar al seu metge aquestes reaccions, ja que és possible que siguin un senyal d'advertiment de perill d'una reacció anafilàctica futura.

La reacció al·lèrgica més freqüent als fàrmacs és una erupció semblant al xarampió (sense urticària) que típicament apareix després d'uns quants dies de tractament, normalment només afecta a la pell i desapareix en cessar l'administració del fàrmac. Excepcionalment apareixen butllofes en la pell, i això és senyal d'una complicació seriosa. En tots els casos és necessari que ho consulti amb el seu metge, perquè ell li faci les indicacions pertinents.
El fet que un pacient exposat a un medicament present una reacció al·lèrgica depèn de molts factors: un és la naturalesa del fàrmac. Les reaccions són més freqüents amb penicil·lina, sulfamides, lopurinol (tractament de la gota), anticonvulsivants i medicaments antiarítmics. La possibilitat de desenvolupar una reacció al·lèrgica pot augmentar si el fàrmac s'administra repetidament, en grans dosis, o amb injecció. El factor més important pot ser una tendència genètica heretada del sistema immunitari a desenvolupar aquests tipus de reaccions. Contràriament els antecedents familiars d'al·lèrgia a un fàrmac específic no signifiquen que un pacient tingui més possibilitats de reaccionar al mateix fàrmac.

Avaluació
Si presenta una reacció inesperada mentre pren un medicament, ha d'anotar el nom del medicament sospitós i consultar immediatament al seu metge. Aquest valorarà diversos factors per determinar si es tracta d'una al·lèrgia: Corresponen els símptomes a una reacció al·lèrgica? Quins fàrmacs s'han introduït recentment?: la majoria de les reaccions apareixen dies o setmanes després de la dosi inicial.
Els fàrmacs tolerats o administrats de forma crònica rarament són la causa de reaccions. Quin és la tendència del (dels) fàrmac (-s) sospitós (-s) a induir una reacció al·lèrgica? Actualment existeixen pocs exàmens disponibles per diagnosticar al·lèrgies a medicaments específics: proves cutànies i anàlisis de sang (determinacions d'anticòs IgE) per als casos de penicil·lina i insulina. Les proves cutànies i sobretot les de laboratori, amb altres medicaments, estan menys estandarditzades i per tant els seus resultats són menys fiables.
Si vostè ha tingut una reacció en el passat amb algun fàrmac, pot rebre-ho de nou? La majoria de vegades, és preferible que el pacient prengui un fàrmac alternatiu. En tot cas, si aquest fàrmac és necessari, cal consultar amb un especialista lergòleg perquè valori si la reacció que va presentar era de tipus al·lèrgic i, si ho considera necessari, practiqui les proves per arribar a un diagnòstic correcte.
Actualment no existeix cap anàlisi per predir la possibilitat de desenvolupar reaccions al·lèrgiques. Què cal fer en el cas de presentar una reacció a un medicament? El pacient ha de prendre nota de qualsevol reacció que present a un fàrmac: nom comercial, perquè ho prenia, quant temps feia, quin tipus de reacció ha presentat. Ha d'informar al seu metge, perquè valori la reacció i l'anoti en el seu historial.
En ocasions posteriors, quan se li indiqui un tractament haurà d'informar al metge de les reaccions anteriors. El metge valorarà si la causa de la reacció ha estat per un mecanisme al·lèrgic i la necessitat d'enviar-ho a un especialista lergòleg per estudiar-li.
El lergòleg, després de realitzar un estudi, li indicarà què fàrmacs pot prendre i si ha d'utilitzar una identificació d'Alerta - Mèdica.