Les picades de meduses es poden convertir en un problema si se'n desconeixen els possibles efectes i la manera correcta de tractar-los. Des de la unitat de dermatologia de l'Hospital Universitari General de Catalunya ens detallen els tipus més comuns de meduses a Espanya, els símptomes i els tractaments.

Les meduses han esdevingut un problema relativament freqüent entre els banyistes que acudeixen a la platja. Els seus tentacles, causants de les picades, estan formats per milers d'agullons punxants microscòpics que alliberen verí, injectant-lo a la pell. Tot i que les picades solen ser causades de manera accidental en trepitjar o manipular una medusa, és important prendre precaucions, ja que poden arribar a afectar de manera greu.

La gravetat de les picades de les meduses varia en funció de diversos factors entre els quals es troben el tipus i la mida de la medusa, l'estat físic i de salut de la persona, el temps d'exposició al fibló i la quantitat de superfície de pell afectada, així com la penetració de la picada, que pot quedar-se a la pell o arribar als vasos sanguinis. És per això que les conseqüències d'una picada varien tant entre els uns i els altres afectats.

Entre els símptomes més freqüents es troben dolor, ardor, marques vermelles o estades a la pell, butllofes, picor, inflor o dolor pulsatiu. De vegades en què aquests símptomes són més greus, poden arribar a provocar mal de cap, nàusees o vòmits, dolors o espasmes musculars, desmais, debilitat i desorientació, dificultat en respirar o empassar i problemes cardíacs. Per evitar qualsevol d'aquests símptomes, és recomanable estar pendent de les banderes d'advertència de les platges, no banyar-se si es coneix l'existència de meduses, evitar el contacte directe, fins i tot encara que estiguin a la sorra, i fer servir protectors solars.

Els tractaments existents per a les picades de medusa són diversos i la seva aplicació varia segons la gravetat de l'afectació. D'una banda, és important no fregar la zona per evitar estendre la infecció ni tocar els tentacles, en cas que continuessin estant a la pell s'han d'arrencar amb unes pinces. Tampoc no s'ha de rentar mai la ferida amb aigua dolça, ja que pot provocar l'activació dels agullons; en el seu lloc és recomanable esbandir la picada amb vinagre, ja que pot evitar que aquests alliberin més verí. D'altra banda, es pot aplicar gel, sempre que no entri en contacte directament amb la pell ja que es tracta d'aigua dolça, o bé submergir la superfície de pell afectada en aigua calenta. Per als casos més complicats, cal acudir a un metge per aplicar el tractament més convenient, sigui un medicament oral o l’ atenció d’ urgència en els casos més severs.

Afortunadament, a les aigües que envolten les costes espanyoles no es troben meduses que puguin definir-se com de picada mortal. Les espècies més comunes al nostre país són les següents:

  • Carabela Portuguesa: més comú a les costes de l'Atlàntic i el cantàbric, aquest animal, que pot arribar a fer 30 centímetres de llarg, es caracteritza pel seu cos violaci ple de gas, que sura al mar com si d'una bossa de plàstic es tractés. És una mena de perillositat elevada pel seu verí, encara que no arriba a causar ser mortal.
  • Medusa fluorescent: de color rosat i amb la capacitat de brillar a la foscor, aquesta medusa compta amb uns tentacles que poden fer fins a 25 centímetres i que alliberen un verí que les posiciona com una de les espècies més verinoses del litoral espanyol.
  • Aguamala: amb una campana blanca amb vores blavoses i 8 tentacles, és coneguda per ser una de les meduses més grans que habiten la Mediterrània. Si bé no té un verí mortal, pot provocar inflamacions serioses a la pell, fins i tot encara que el contacte no hagi estat directe.
  • Medusa "ou fregit": rep aquest nom pel peculiar format del seu cos, aplanat i groguenc amb un centre protuberant ataronjat. Comú al Mediterràni, aquesta espècie de petit tamany compta amb una perillositat baixa, ja que a excepció de reaccions al·lèrgiques, causa irritació i picors a la pell.